Però per a la meva família, aquell seria el primer de molts que passaríem al carrer, sota un cel fosc, on l’única llum existent serien les estrelles.
Els vaig portar a la vora del mar, els encanta el mar, i vaig pensar que potser els animaria una mica. Sentia l’obligació d’adoptar el rol d’adult en aquella situació, així que em vaig contenir les llàgrimes vaig fer el cor valent, i els vaig agafar de la mà fins a la costa.
Cap dels tres s’atrevia a dir res, era tot silenci. Només se sentia de fons el repicar de les ones contra les roques més properes com si d'un campanar es tractés i la brisa marina que m’acariciava la cara. Es va anar ponent el sol a poc a poc, sense cap pressa, era bonic. Tot i així aquella seria la primera nit que no dormiria a casa.
